Encara ressona a les blanques parets de l’emblemàtic – i desastrós – edifici de Richard Meier al raval l’enrenou que va tenir lloc fa uns mesos: Bartomeu Marí, el director, va decidir que la exposició La Bèstia i el Sobirà no podia ser oberta al públic perquè contenia una obra que considerava ofensiva. Per arrodonir aquest cas, a més, ens trobem amb la ironia que el títol de la mostra en qüestió és manllevat d’una sèrie de lliçons del filòsof francès Jacques Derrida que no feien sinó qüestionar el poder i l’stablishment – i per tant, de manera indirecta, la censura.
En ple segle XXI, en uns temps que s’haurien de suposar avançats i progressistes, encara ens trobem amb múltiples exemples d’obres artístiques que són prohibides pel seu contingut. Més enllà del ja suadíssim cas MACBA, hi ha altres exemples també pròxims, com el cas de la caixa de mistos del col·lectiu Mujeres Públicas al Reina Sofía l’any passat, en què el museu va ser denunciat per “fer apologia de la crema d’esglésies”. Un altre cas es va donar a la Biennal de Venècia el 1990, en la que el col·lectiu Gran Fury va ser censurat de la secció aperto del certamen per la seva obra The Pope and the Penis. En definitiva, veiem que hi ha un patró que es repeteix: una obra polèmica, que toca algun tema delicat com és la religió, irrita a col·lectius conservadors i sorollosos que opten per esbombar als quatre vents que aquella obra és el dimoni, donant com a resultat el que es coneix com a efecte Barbra Streisand, al que em referiré més endavant.
Però, què vol dir censura? És una paraula amb molts significats. No obstant, el més ampli i que més em serveix pel que estem tractant ara mateix és el que es refereix a la supressió d’informació, idees o expressions per part de qualsevol individu o col·lectiu. Aquesta es ve practicant des de que existeixen les cultures organitzades: les societats que més confiança tenen en els seus propis principis i membres són les que han permès més llibertat de pensament. D’altra banda, aquelles en les que existeix la por a la dissidència, en les que el lideratge té uns fonaments inestables, és on hem pogut (o podem) trobar les formes de censura més dura.
A priori, l’absència de censura hauria de ser sinònim de democràcia, ja que aquesta és més pròpia d’un règim dictatorial i totalitari. Tanmateix, trobem que aquesta pràctica persisteix en els sistemes democràtics de maneres indirectes i subtils, però que igualment desenvolupen la malaurada funció de coartar expressions i pensament. Sense anar més lluny, a la Biennal de Venècia d’enguany s’ha censurat una instal·lació de l’artista Christoph Büchel que recreava una mesquita perquè els musulmans de la zona l’havien començat a emprar com a lloc de culte. Deixant a una banda la funció de l’art – un debat molt interessant però en el que ara no és pertinent entrar – el que cal constatar és que la prohibició de continguts és molt viva avui dia a tot arreu, sigui de manera explícita com es dóna amb les limitacions a l’accés a internet a Corea del Nord o sigui de manera implícita com la autocensura del cas del MACBA a Barcelona.
Per aquest motiu, hi ha artistes i pensadors que han reflexionat i treballat el fenomen de la censura a través d’òptiques molt diferents. Una de les que més m’interessa i que és més il·lustrativa a l’hora de tractar aquest tema tant incòmode ve relacionada amb una de les tendències més potents de l’art contemporani: l’arxiu. Art i arxiu han unit forces en les últimes dècades per donar lloc a obres atípiques, acumulacions de dades que pretenen interpel·lar a l’espectador d’alguna manera, ja sigui en la seva presentació o amb la seva potència pròpia. És en aquesta línia on Antoni Muntadas va iniciar el 1994 un projecte que encara està en actiu avui dia: The File Room, que consisteix en un arxiu col·lectiu – és a dir, una obra comunitària i alhora un work-in-progress – en el que l’usuari pot alhora consultar tots els casos de censura de la història i afegir-ne de nous. D’aquesta manera, trobem exemples que van des de la mort de Sòcrates el segle V abans de Crist fins a la biennal de Venècia d’enguany.
En aquesta obra, Antoni Muntadas activa – de manera molt primerenca – un concepte tant actual com és la interactivitat a través de la xarxa, cosa que confereix a The File Room una doble vessant dimensional: una física i finita (la instal·lació presentada a diverses galeries i museus) i una de virtual i infinita (l’arxiu online). És molt recomanable – i revelador – passar un temps indagant a les diferents entrades d’aquest arxiu, ja que en pocs minuts et veuràs inundat per casos i casos de repressió dels quals en desconeixies totalment l’existència.
És molt significatiu que només en els últims vint anys – els que porta l’arxiu en funcionament – s’han registrat un total de 801 exemples de censura de tot tipus. Tanmateix, un s’ha de preguntar, realment es pot censurar alguna cosa en una societat en la que amb dos clics mal comptats es pot transmetre la informació (idea, pensament, obra artística, etc.) a l’altra punta del món? Això em porta a parlar de nou de l’anomenat efecte Barbra Streisand. Que en què consisteix aquest efecte amb nom de cantant i actriu? Molt senzill. Funciona com la psicologia inversa: la coneguda actriu nord-americana va prohibir als paparazzi que fotografiessin casa seva, i això va resultar en un efecte crida brutal.
A tall d’exemple i tornant de nou al món artístic, només cal mirar el nombre de visitants que el MACBA va tenir el primer cap de setmana obert després de l’enrenou de la Bèstia i el Sobirà, un 48% més, o la felicitat amb la que el col·lectiu d’artistes Mujeres Públicas van acollir la polèmica generada l’any passat entorn a la seva obra al Reina Sofía. En ambdós casos, l’acte de censura, la voluntat de retirar, reprimir i ocultar al públic una expressió artística – una idea al capdavall – va resultar en un ressò mediàtic que va conferir als objectes de la polèmica una visibilitat molt més elevada de la que haurien tingut si ningú hagués dit res, portant de retruc a una molt major difusió.
Es pot censurar al segle XXI? Sí, sense cap mena de dubte, sí que es pot, però sempre hi ha un però. En la societat occidental en la que vivim – per bé o per mal – comptem amb una eina molt potent com és la xarxa. Si com va dir el filòsof Francis Bacon “el coneixement és poder”, tenim en la xarxa el nostre escut per protegir-nos de tota censura; ara bé, potser se’ns fa una mica complicat entre tones i tones de porno i vídeos de gatets cuquis.
Jordi Garrido
Article publicat a l’Endevant el 13-7-15
Jordi Garrido 
