Històries urbanes de sota un pont (Espai Angram, 2018)

Sota un pont dels que creuen la Ronda de Dalt, als murs que flanquegen carrerons i solars de la ciutat. Espais públics on tothom passa però ningú s’hi queda. Són allò que Augé va batejar com no-llocs; tanmateix, fins i tot els no-llocs, eternament caracteritzats per ser irrellevants, tenen els seus habitants: les males herbes. Plantes dures i bordes, que com els gossos petaners i els gats de carrer viuen exclusivament d’allò que el seu entorn no necessita: una mica d’humitat, llum i aire. Amb pocs elements que el sistema rebutja, neixen, creixen i viuen.

En Patrick Subirats pren com a punt de partida del seu discurs artístic aquests vegetals que apareixen del no-res en llocs inhòspits; els analitza, quasi de manera enciclopèdica, amb minuciosos dibuixos i estudis que tenen reminiscències científiques i que posen el focus d’interès sobre aquesta entitat tant supervivent com insignificant i el seu entorn.

Històries urbanes de sota un pont parteix justament d’aquest punt: la relació entre les males herbes i el seu entorn, sovint els murs de les terres de ningú – o de tothom – que trobem repartides per les ciutats. Aquestes parets, pel fet de ser on són – bé sigui un pàrquing o bé un passatge entre dues cases – reben constants ferides i esgarrinxades que esdevenen cicatrius que testimonien la seva existència. És aquest llenguatge visual, el de l’accident i la decadència natural, el que en Patrick adopta per aplicar-les sobre llenços i papers, que esdevenen automàticament la recreació (depurada a través del procés artístic i intel·lectual) del teló de fons que testimonia la vida d’aquelles herbes que s’entossudeixen a créixer a les escletxes d’aquestes fronteres de maó i ciment.

El procés de creació d’aquestes peces produeix també residus. En Patrick s’encara a aquests detritus amb la mateixa actitud que demostren les males herbes: aprofitar per sobreviure. Amb les engrunes de matèria restants del naixement i creixement d’unes peces, en construeix de noves amb una nova dimensió: en aquest cas re-crea les plantes i les exposa amb delicadesa i veneració, dins urnes i vitrines. Preservant-les del tacte i de l’exterior, l’artista presenta aquestes males herbes 2.0 com a entitats de les què prendre exemple.

Al capdavall, Històries urbanes de sota un pont és una exposició d’un projecte que si bé es pot llegir de moltes maneres, cobra sentit quan es fa en clau gremial: les males herbes som la immensa majoria dels agents de l’art: artistes, comissaris, escriptors, etc. En Patrick Subirats, amb el seu discurs en recorda que potser som males herbes que sobreviuen als marges amb quasi res, però és precisament per això que, en ocasions, mereixem respecte.