Manual de supervivència per a una cuca de llum (Espai Angram, 2017)

Alguna cosa incipient i etèria es va posar un moment amb lleugeresa, saltant com una pedra sobre la superfície de la nostra cultura, deixant una tènue empremta sobre l’argila humana, una petjada de la qual en vàrem fer un motlle de ciment i davant la qual sembla que ens conformem amb agenollar-nos durant segles, mil·lennis. Aquesta cosa era el foc furtat per Prometeu, que estava destinat a consumir les tenebres de la humanitat i alliberar-nos així de cendrosa ceguesa a què els déus ens tenien condemnats. Llargues foren les centúries en què el motlle de l’empremta de la flama – i no el foc en si – va ser venerat erròniament. Una buida representació que no il·lumina més que la punta incandescent d’una cigarreta en una nit sense lluna.

On és el Foc? On és la Llum? La resposta és clara: entre guerres, discussions i malentesos, es va perdre en la immensitat del Món, deixant darrere seu només petites engrunes, rastres que només uns pocs afortunats han sabut, amb el pas dels segles, assimilar i entendre. Aquests pocs elegits han seguit camins molt diversos, però sempre – o quasi sempre – des dels marges de la humanitat; bé perquè són estranys, bé perquè són diferents de la resta, aquest col·lectiu són els petits centellejos que dansen als vorals del camí de l’Home. Petites lluernes permanentment amenaçades de ser engolides per la llum eixordadora d’una societat malalta de sordesa i ceguera, incapaç de crear res més que confusió. Davant d’aquesta amenaça, les Cuques de Llum, petits alquimistes que del no-res sintetitzen la Llum veritable antany perduda, necessiten trobar un camí per complir un doble objectiu: la pròpia supervivència i la salvació de la humanitat.

El Foc i la Llum de les seves flames són l’art i les obres dels artistes. El nostre deure és doncs el d’escriure aquest Manual de Supervivència per a una Cuca de Llum, amb la intenció de ser la crossa amb què les petites lluernes puguin arribar, pas a pas, fins al punt més alt de l’Arbre de la Vida i des d’allà estant, il·luminar el Món amb la seva obra. Mes cal tenir en compte que les branques del mateix són traïdores: és fàcil caure, i sovint tempten falsament amb dreceres que esdevenen la perdició d’incauts i avars i fins i tot algun passerell que de bona fe creu estar en el correcte camí. Per això, la Cuca de Llum ha de perseverar en la recerca de la Veritat, ha de defugir els miratges que com el Pèndol de Foucault, resten suspesos, pendents en les altures, observant com tot gira al seu voltant esdevenint – en la seva qualitat d’impostors- l’únic punt immòbil i immutable de l’Univers. Amb hostils focus de llum cegadora per ulls, els miratges impostors intenten – i a vegades aconsegueixen – aniquilar la brillantor de la Cuca de Llum; que és engolida per la brillantor extrema de la mateixa manera en què un xiuxiueig es perd en el rugit d’un concert.

El trajecte que la Cuca de Llum ha de realitzar és llarg, pedregós i costerut, però porta fins al cim passant per diferents estadis: partint del seu Regne, ha de conèixer els propis Fonaments per poder avançar cap a la Glòria, que és seguida per la Victòria. Encara que ho sembli, vèncer el propi coneixement i les limitacions d’hom no és el final del trajecte, justament és el bell mig; d’aquí cal partir cap a les dolces branques de la Bellesa, que portaran a conèixer el Rigor i així assimilar-lo. De les gruixudes branques – petits troncs secundaris, de fet – arribem als branquillons, cada cop més fins però flexibles, que comencen a veure la llum per sobre del Món: cobertes de fulles, la Misericòrdia i la Intel·ligència miren amunt per veure el punt més alt i lluminós, la Corona. Aquesta garantirà no només la supervivència de la Cuca de Llum, sinó també la seva alquímica capacitat: crear Llum del no-res.

Recull de premsa