Full de sala

Un pintor és un ésser estrany. És una contradicció i un sense sentit: pintar és també no parlar. És silenci, udolar sense so. Una pintura és allò desconegut, és tancada, hermètica, això és el que és. La Pintura avança, creix en les direccions que crèiem haver explorat, avança vers el seu propi destí i el del seu autor.

En Marcel Rubio és un d’aquests éssers estranys. Des del seu estudi, analitza, processa i desgrana meticulosament els aspectes principals de les passions pròpies – que són, alhora, les passions de la humanitat – per destil·lar-ne l’essència, que acaba per plasmar, gota a gota, sobre el llenç. En certa manera actua com un investigador, tot i que sempre envoltat de cert misteri i hermetisme, a mig camí entre l’alquimista i el xaman; tancat a la cova, amagat de les mirades profanes, crea de mica en mica la seva Obra, desbordant de torrents de coneixement i reflexió sobre zoologia, anatomia, botànica, arquitectura, pensament…

Alguna cosa incipient i etèria es va posar amb lleugeresa saltant com una pedra sobre l’aigua és una invitació a caure pel pou que porta fins a la gruta on en Marcel crea i es crea a si mateix. A l’entrada hi ha el signe de Saturn, el plom que enverinava antigament als artistes, el pare de la malenconia i, sobretot, l’engendrador i devorador de l’engendrat: aquell que es consumeix consumint. La tradició descriu als creadors turmentats pel Signe com a personatges contemplatius, capficats, recelosos i solitaris; però creatius en extrem, i, sobretot, introspectius. Sabent això, descendim a la gruta de les passions d’en Marcel, on els límits entre ira, amor i dolor s’evaporen en un núvol que els difumina i barreja objecte, imatge i idea en un magma que és pura potència per als sentits.

No obstant això, sortint del núvol resplendent de la preparació dels llenços i el sutge encegador del carbonet, trobem una altra faceta del creador: les seves anotacions i perquisicions paral·leles. És aquí on trobem més clarament el vessant que s’apropa a l’estudiós de les arts arcanes de l’alquímia: des de l’estudi de les profunditats del cor fins a l’estudi de les diferents fases del procés del coneixement; tot realitzat de manera meticulosa, amb un rigor i assossec quasi monacals. És així com en Marcel Rubio va bastint de mica en mica el seu camí endinsant-se en l’Obra al mateix temps que el procés de creació esdevé en sí mateix el rovell de tot plegat. En última instància, el que l’Artista ens mostra amb els seus llenços gegantins, les seves petites llibretes i els múltiples estudis és la vida en el seu estadi més pur: el procés de creació artística.