Dialèctica Molecular (Text del Catàleg)

 

De la dialèctica que sorgeix de la juxtaposició de l’obra de l’Aldo i l’Ayelen en neix un compost molecular artístic del qual observem tres nuclis clarament diferenciats: la línia, l’espai i el moviment. Aquests tres nòduls principals agrupen al seu voltant una sèrie de partícules subalternes interconnectades que doten de cohesió i sentit filosòfic i metafísic l’obra d’ambdós artistes en una retícula tupida i horitzontal. En última instància, aquesta horitzontalitat és el fet clau en el vincle mutu d’aquests components, la seva relació d’igual a igual és el que enforteix aquest teixit: l’espai s’articula gràcies a la línia, que al mateix temps provoca moviment, que es tradueix en una transició espacial.

Com de bon principi hem apuntat, ens trobem en un in between conceptual que va des del rerefons filosòfic referent a l’espiritualitat fins a les característiques purament artístiques de l’obra dels dos creadors que ens ocupen. Aquesta centralitat espacial també s’aplica a la molècula artística que explica la reacció de l’art de l’Aldo i l’Ayelen vers el que hom considera és una necessitat interior immanent en l’ésser humà contemporani, una decadència de tot allò que va més enllà de la materialitat en què incidirem més endavant.  Espai, línia i moviment, en igualtat de condicions, es relacionen a través dels morfemes que els orbiten i que responen a les pulsions artístiques de les estructures proto-arquitectòniques de l’Ayelen i la pintura lisèrgica de l’Aldo.

Agafant l’Espai com a punt d’inici de la nostra anàlisi, trobem una primera partícula subalterna, el buit, protagonista silenciós ocult a plena vista dins les estructures de l’Ayelen; una presència sensible, un cos espacial desocupat i respirable per la potència de les formes, un silenci visual absolut, llest per ser habitat espiritualment. El buit és, en aquest cas, una realitat inobjectiva, ja que de fet, aquesta buidor no està sinó plena d’aire vibrant en sincronia amb l’immensitat de l’univers i que permet connectar amb aquella part del Jo que resta sense individuar que anomenem – manllevant la terminologia d’Agamben – genius. D’altra banda, l’obra de l’Aldo s’aproxima a l’Espai per un camí diferent, en primer lloc, doblegant al màxim els límits físics de la pintura: arriba fins als marges i els transgredeix, injectant una dimensió més a la peça, que acaba sent tridimensional i interactuant de tu a tu amb l’espectador.

Paral·lelament, si amb l’Ayelen trobem una partícula subalterna de l’Espai -el buit que es tradueix en vibració tel·lúrica-,  amb l’Aldo es dóna quelcom similar, tot i que se suprimeix el pas intermig del buit. En el seu cas, i establint un doble lligam amb el segon dels nòduls moleculars a què ens referirem, la Línia, busca la vibració de les seves peces a través del traç. La duplicitat d’aquest vincle ve donada per la seva altra terminació, que s’amarra al color, l’element protagonista en la producció de l’Aldo. D’acord amb les teories de Kandinsky al respecte, el color exerceix un doble efecte sobre el subjecte observador: d’una banda, produeix un efecte físic, que com tots els d’aquesta sort, és eminentment efímer, es basa en l’escopofília i alimenta l’avidesa de l’ull; de l’altra trobem un efecte psicològic, que va més enllà de la percepció visual per envair el territori de la resta de sentits i provocar d’aquesta manera una commoció emocional, esdevenint així una vivència, una emoció. És en aquest segon efecte i la seva contundència cognitiva on trobem l’eco de la vibració espacial de l’obra de l’Ayelen; i és en la unió d’aquest cromatisme psicodèlic amb la irregularitat del traç del pinzell de l’Aldo on aquest eco esdevé un so eixordador i emocionant si, com Gilbert Simondon, considerem que l’emoció és sentir allò impersonal que roman en nosaltres. D’aquesta manera, el color esdevé una sort de nòdul secundari que serveix de ròtula per articular els tres nuclis moleculars que formen el compost artístic que estem desxifrant.

Ja ens hem referit a la Línia en relació a la vibració de les peces de l’Aldo, tanmateix, aquesta part de la molècula té un pes específic cabdal en la producció de l’Ayelen. A mig camí entre l’arquitectura i l’escultura, les seves obres són producte d’un disseny conscienciós i d’un delineament cuinat a foc lent, que permet bastir els esquelets despullats d’aquestes. Aquests esquelets, compostos d’ossos rectilinis vestits amb veladures tèxtils que no fan sinó alimentar la sensació de pulcritud visual, són l’element que parcel·la i delimita l’espai i el buit; creen unes fronteres artificials que encotillen un bocí d’espai que no perd el contacte amb la resta. Tanmateix aquestes divisions dimensionals suposen també un vincle directe amb el tercer dels nòduls que conformen el compost artístic: el Moviment. La rectitud de les línies de l’Ayelen es torna en tensió dinàmica quan aquestes s’inclinen silenciosament, precipitant-se de manera obliqua vers el buit espiritualment habitable del cosmos; menció a una banda mereix el dibuix en la producció en paper de l’Aldo, que esdevé l’eix central en diverses ocasions. En el seu propi univers creatiu, el dibuix esdevé un agent mediador entre Línia, Color i Moviment; un element regulador al servei d’idees i imatges mentals que són plasmades a través de la línia esdevenint així un cisell al servei de la raó per a donar forma a la pròpia interpretació de l’univers. Amb aquesta eina, l’artista es pot enfrontar a tot: des de la narració – com recentment ha fet en una novel·la gràfica – fins a la no-figuració. És en aquest últim punt on rau la potència del moviment en l’obra de l’Aldo, a través d’elements que directament no representen cap realitat concreta, evoca un moviment universal i ancestral. Es tracta de l’espiral i el vòrtex. El primer, creador infinit i vincle entre macrocosmos i microcosmos, és un clar evocador del desplaçament de les formes còsmiques; mentre que el segon és el ràpid moviment de la contemporaneïtat, que líquida gira entorn el buit  fins a escolar-s’hi per tornar a néixer a l’altra banda del no-res.

La molècula artística ternària que neix de la dialèctica Aldo-Ayelen no només es pot definir en clau centrípeta com ja hem fet, sinó que també té una ressonància centrífuga que relaciona els seus nòduls i partícules subalternes amb les diferents fases del Jo a què hem fet referència. Com s’ha apuntat al principi, ens movem en un terreny tan inestable com la corda d’un funambulista, un in between que tot i la seva indefinició transita en si mateix vers una manera molt concreta – si bé complexa d’expressar – d’espiritualitat. D’aquesta manera, l’Espai esdevé una analogia del Jo, delimitat per la línia, que és, al seu torn, una analogia de la unidireccionalitat del camí vital de l’individu en el qual es produeix el moviment vers allò impersonal immanent en nosaltres que ens connecta amb genius i amb l’espiritualitat.

Text publicat al catàleg de la exposició FALLA. ISBN  978-84-617-7979-6