Earth Skin (Museu de l’Hospitalet, 2018)

 

Dreta i esquerra, amunt i avall, vida i mort, buit i plenitud. A través dels mil·lennis, les cultures han anat organitzant les seves visions del món a través d’oposicions conceptuals. De fet, el nostre present encara està definit en funció de molts d’aquests eixos – des de l’espectre polític fins al llenguatge binari de la informàtica – i l’art no n’és pas una excepció; a través de la creació artística es poden sublimar moltes d’aquestes dualitats inherents al cosmos i sintetitzar-les en el si d’una obra.

La Pati Baztán (Mèrida, 1982) és una artista que es dedica a la pintura amb una formació arquitectònica. Això condiciona de bon inici la concepció de les seves peces: en un primer moment en destaca el dibuix, sintètic, clar i concís com un escalpel que dissecciona realitats per analitzar-les de manera diàfana i senzilla. Aquest tret, clara herència de la formació arquitectònica, evoluciona amb el temps i l’experimentació amb el buit i la plenitud (també conceptes crucials en l’arquitectura), que acaben per despullar el dibuix fins a abandonar la figuració en les seves últimes peces i ser només expressió a través de la forma i el negre, sempre amb el blanc perenne i subjacent. Earth Skin, la tècnica pictòrica desenvolupada per la Pati que dóna nom a l’exposició, empra pigments naturals per crear un negre de textura insòlitament orgànica – quasi epidèrmica – a la que ha incorporat recentment traços d’or.

Amb aquesta pell pictòrica que la Pati aplica als llenços, fruit de la seva investigació visual fins al present, es basteix un llenguatge proper a l’expressionisme abstracte que apel·la a un diàleg espiritual entre l’individu (la consciència) i l’Univers (el subconscient col·lectiu, l’anima mundi). Podem parlar de pintura tel·lúrica, ja que a través de les contraposicions la Pati construeix vies de comunicació perquè l’individu, mentre se sumeix en l’organicitat de l’epidermis negra i és encegat per la llum de blancs i or, obri la ment per poder connectar amb allò previ a l’espècie humana, i per tant, a les cotilles de la raó; desfà el camí del logos cap al mite per arribar a l’origen comú de totes les coses. El retrobament amb l’essència és necessari per posar el present davant el mirall i refer la connexió de la humanitat amb el món.  

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Documental en projecció a Earth Skin (Manu da Costa, 2018)