FALLA – Full de sala

El temps està fracturat. Les seves vèrtebres estan esquerdades i queda per sempre dividit tectònicament entre passat i futur, deixant entre aquests una FALLA, al fons de la què es troba el present. És des de la foscor i la intempestivitat de les profunditats d’aquesta FALLA que l’Ayelen Peressini i l’Aldo Urbano aborden un dels plecs de tenebra del nostre present: el desterrament de tot allò que vagi més enllà de l’hipertrofiat materialisme de la postmodernitat tardana la ceguera i la sordesa de la qual patim diàriament. Aquesta mancança, purament espiritual, lligada a un context de crisi que s’estén per tots els plans de la societat i de l’individu, és només el símptoma de quelcom més gran, una incapacitat del nostre temps: la d’establir una connexió satisfactòria entre el cosmos particular de l’individu i la resta de l’Univers.

Basant-se en tres elements, línia, moviment i espai, l’Ayelen i l’Aldo cusen la FALLA del present amb el fil de l’art.  D’una banda l’Ayelen se situa a mig camí entre l’escultura i l’arquitectura; un àmbit mixt d’estructures tridimensionals que tot i les seves dimensions – superiors en la majoria dels casos a l’escala humana – resulten enormement tènues, quasi volàtils. Aquesta contraposició entre lleugeresa visual i grans dimensions és la dualitat que injecta potència a l’obra de l’Ayelen: l’espai que ocupen esdevé una presència sensible però invisible, que fa vibrar el buit silent suspès al seu interior, llest per a ser habitat espiritualment. A l’altra cara de la moneda trobem l’obra de l’Aldo, que s’emplaça en un punt indeterminat – que no necessita cap més definició de la que ja té – amb un peu a la pintura i l’altre al dibuix. En ambdós casos hi demostra una voluntat clara d’interpel·lar a l’altre, ja sigui a través de la forma, amb línies vibrants, o de plans desencaixats de la superfície bidimensional de la pintura, envaint així en última instància l’espai. Aquesta interpel·lació en el cas de la pintura es dóna de manera molt clara, ell mateix parla de provocar “curtcircuits cognitius” en l’observador a través de les combinacions cromàtiques àcides i traços irregulars.

FALLA posa en diàleg vòrtexs lisèrgics amb buits suspesos en l’aire, combina espirals místiques amb roques flotants per evidenciar que l’ésser humà va molt més enllà d’una carcassa  plena de vísceres que produeix, consumeix i es reprodueix fins que cessa d’existir. Dins aquesta carcassa hi roman quelcom des de fa mil·lenis, que ha acompanyat la nostra espècie des de l’alba dels seus dies. El fet que en un moment com l’actual es doni una mancança com aquesta explica perfectament que una necessitat interior, atàvica, neixi en determinats individus, com és, potser de manera inconscient, el cas de l’Ayelen i l’Aldo.