Ocaso (Museu de L’Hospitalet, 2019)

Ocaso/ Fer visible la foscor

L’ocàs, l’esquerda que separa i alhora uneix el moment en què el Sol es retira i deixa la humanitat òrfena durant unes hores. El punt on els contraris es toquen, però que conté una simbologia unívoca: la llum és vençuda per la foscor i aquesta pren el control fins allà on arriba la vista.

Norman Narotzky (Brooklyn, NY, 1928) pren com a punt de partida aquesta fractura, l’adveniment d’allò desconegut (o del conegut però indesitjable), que acompanya les tenebres per construir una gramàtica visual on forma i fons xoquen violentament. En la sèrie Ocaso, iniciada el 2014, el pintor, arrelat a Catalunya fa més de sis dècades, empra la pintura a tall d’escalpel; dissecciona curosament la realitat i n’exposa defectes, irregularitats i malformacions. En última instància, i tornant pròpiament a l’ocàs que dóna nom a la sèrie pictòrica, en Norman ens presenta un estat de la qüestió que evidencia la transició vers les tenebres que en què la humanitat es troba: des de les matances i guerres fins al canvi climàtic, passant per l’auge de la intolerància i una nova espècie de totalitarisme molt semblant al que ja va haver d’enfrontar fa cinquanta anys, el pintor vol sacsejar l’espectador perquè ell creu en la pròxima sortida de Sol.

Aquest impacte als ulls del públic està estretament lligat al xoc que es produeix entre la forma i el fons de les obres que conformen la sèrie. D’una banda, hi trobem la iconografia de la mort, la calavera que, més o menys oculta, trobem pràcticament arreu i que no fa sinó emfatitzar la decadència i el tràgic desenllaç a què el món s’aboca. Aquest existencialisme troba un contrapunt en la tècnica i la paleta que en Norman empra per a bastir les peces: colors elèctrics i llampants que sacsegen pupil·les conviuen amb veladures i textures aconseguides amb la tècnica del collage, depurada durant més de sis dècades.

Ser un ésser humà significa habitar. La humanitat és en tant que habita i, segons Heidegger, la característica definitòria d’aquest habitar és preservar i tenir cura. En Norman Narotzky cerca amb Ocaso fer visible la foscor; evidenciar que ni tenim cura ni preservem el nostre entorn i que, potser, després de tot no som tan humans com creiem ser. La devastació de boscos, els desastres químics i radioactius, els genocidis, el terrorisme, la xenofòbia, el racisme i la gestió que de tot plegat se’n fa des de les elits dirigents. La llista és llarga, i l’ombra de la fi, present arreu.

Tanmateix, el diagnòstic a priori funest que en Norman Narotzky proposa del present oculta en un segon terme l’esperança de poder superar aquestes moltes adversitats. Al capdavall, l’ocàs és part d’un cicle i anuncia l’arribada de la foscor, però alhora implica també una albada que substituirà aquesta nit per un nou dia.