Situat a un edifici de cinc plantes al bell mig d’una zona industrial de l’Hospitalet de Llobregat trobem el taller de Carles Gabarró (Barcelona, 1956). S’hi va instal·lar el 2015, després de residir vint-i-tres anys de resident al Centre d’Art Contemporani Piramidón, en plena expansió del districte cultural de l’Hospitalet. L’atelier de Gabarró és un espai à l’ancienne, un taller de pintor que pinta: olor de trementina penetrant, d’oli de llinosa assecant-se, muntanyes de material, centenars d’obres i una nevera amb cervesa freda (amb alcohol i sense) sempre llesta. Quan dic “un pintor que pinta”, ho dic amb tota la intenció: Gabarró és un artista amb ofici, que es dedica íntegrament i devocionalment – a vegades, com admet, de manera quasi obsessiva – a la Pintura.
Gabarró desclou artísticament a principis de la dècada dels vuitanta, sempre ha dit que a Belles Arts hi va aprendre més aviat poc, però aquell era el moment de màxima efervescència pictòrica a la postmodernitat; va aprendre més anant a exposicions amb companys i llegint pel seu compte que a les aules. Immendorff, Polke, Kiefer, Baselitz, Guston, Condo, Basquiat, Schnabel… Gabarró va interessar-se pel bullici pictòric de les noves fornades de pintors d’arreu i va xuclar d’aquí i d’allà tècniques, idees, imatges i, fins i tot, el sentiment rere el llenç. La pintura de Gabarró ha passat per etapes diferents, a voltes més proper a una abstracció analítica, en d’altres a una figuració carregada de simbologia, però sempre ha mantingut un fil conductor: el pes, el pathos, la melancolia. Crec que en aquest punt resideix la clau per entendre el cosmos creatiu de l’artista barceloní.
Durant segles, la melancolia s’ha associat a l’artista: l’existencialisme, l’angoixa, la nàusea intel·lectual… La manera de relacionar-se i de viure de Carles Gabarró no es pot entendre sense el filtre de la pintura. Ell mateix, en una entrevista realitzada pel també pintor Santi Queralt el 1998, explica que “la pintura serveix per afrontar les emocions d’una manera més suau, com passant-les pel tamís de l’inconscient, […] per exorcitzar allò que no pots suportar. La pintura té un efecte terapèutic. No s’ha de buscar, simplement sorgeix”. La pintura esdevé extensió física i intel·lectual: és un sentit més, una extremitat més, una nova eina per conèixer, pensar, i reflexionar. Gabinets amb cranis, biblioteques feréstegues curulles de volums venerables i, més endavant, també fàbriques; bous escorxats, paletes de pintor… La pintura de Gabarró, malgrat que, com hem apuntat, és una extensió l’artista, és purament metareferencial, parla de la història de la pintura, de Rembrandt, de Valdés de Leal, de Goya; també de Picasso, De Kooning, fins i tot de Tàpies.
En una de les visites al seu estudi, Gabarró em va recomanar (com fa sovint) un magnífic assaig – ja descatalogat – de Harold Bloom anomenat The Anxiety of Influence (1973), traduït al castellà com “la angustia de las influencias”. Aquesta lectura em va canviar la manera de veure l’art, particularment la pintura. Bloom parla de les influències de poetes i escriptors en les generacions posteriors, però podríem parlar perfectament de maneres de digerir. Els pintors, al contrari que Saturn, que es menjava els fills, s’alimenten dels pares pictòrics: és la manera en què els digereixen el que acaba alterant la imatge final, matar el pare, ridiculitzar-lo, demonitzar-lo… La digestió del pintor barceloní és llarga i pesada, com la d’una serp, però això li permet extreure’n l’essència.
Gabarró encara cada llenç (i cada paper, taula, etc.) amb la gravitas dels grans mestres, per això la seva no és una pintura senzilla: és pastosa, irreductible i carnosa; les seves peces són opaques, literalment i metafòrica. Als seus llenços s’hi concita la severitat d’un Anselm Kiefer i la intensitat dramàtica d’un Rubens, amb cromatismes heretats – a voltes – de Philip Guston o Norbert Schwontowski. No importa si Gabarró aborda la representació d’una paleta integrada a un mur de fusta, una fàbrica en equilibri inestable o una biblioteca plena de llibres i cranis: sempre ocupa l’espai pictòric amb una intensitat tan preciosa com angoixant.
Recentment hem pogut veure exposada a Tecla Sala l’obra d’un amic de Carles Gabarró, el desaparegut mestre Xavier Grau, que tenia l’estudi al mateix edifici que el pintor que ens concerneix. Tot i la selecció acuradíssima d’uns pocs (i bons) quadres de Grau, es troba a faltar obra recent, o bé per excel·lència per quantitat de les peces produïdes. Un parell de plantes més amunt, però, el panorama és ben diferent: Gabarró, malgrat haver patit el virus i daltabaixos diversos, es manté artísticament en bona forma, i la seva obra recent té la brillantor de “la llum tèrbola que ens fa pensar en el pas del temps” de què parlava Tanizaki. Això és perquè Gabarró es dedica a la pintura com un bon artesà a la seva feina – un artesà intel·lectual, és cert-, però que torna una vegada i una altra al banc de treball per fer exactament això: treballar.
Llastimosament, l’homenatge (escarit) a Xavier Grau ha arribat tard. Carles Gabarró mereix un reconeixement en forma de gran exposició: una revisió de la seva trajectòria que el situï dins la història de la pintura contemporània catalana. Gabarró ha vist la pintura ressuscitar, morir i tornar a reviure, tot sense deixar mai de pintar; de moment, té el reconeixement del gremi de l’art, però cal anar més enllà i que la institució també ho faci.
Article publicat a El Temps de les Arts l’ 11/8/21
Jordi Garrido 