El festival Sónar es defineix a sí mateix com a “esdeveniment cultural de música avançada, creativitat i tecnologia”. A l’edició d’enguany, la vint-i-unena, l’honor d’obrir els dies de festival va recaure sobre les espatlles britàniques dels Chemical Brothers, que compten ja amb una carrera dilatada i curulla d’èxits entre els que destaquen dos premis Grammy al millor àlbum de música electrònica el 2006 i el 2008.
Aquesta gran cerimònia d’obertura va començar molt amunt: Hey Boy Hey Girl va ser el primer tema i el duet anglès va saber mantenir el nivell durant les més de dues hores que va durar el concert. Tractant-se d’un concert de música avançada, a priori hom considera que s’hauria de tractar d’un esdeveniment hereu de l’haute couture hereva de Karlheinz Stockhausen, la música concreta i els primers theremin. Tanmateix, l’evolució que l’era digital – a partir de finals dels vuitanta fins a dia d’avui – ha propiciat ha convertit la música electrònica en un fenomen massificat que mou grans quantitats de gent i que converteix grans recintes en gegantines discoteques amb un volum de baixos que destrossaria el pit del propi Lou Ferrigno.
No obstant, l’esperit avantguardista del Sónar – ara ja una de les puntes de llança de la marca Barcelona – encara hi és present, només cal fer unes passes més enllà dels grans noms com Duran Duran, Skrillex, o els propis Chemical Brothers – tot i que aquests últims ja van oferir un espectacle de vídeo art a la part posterior de l’escenari digne d’estar en un museu. Projectes com el RGB|CMY Kinetic dels alemanys ART+COM encarnen la vessant més experimental del certamen alhora que aporten qualitat artística i estètica, amb una poètica combinació audiovisual amb els colors primaris i els additius i música del compositor islandès Ólafur Arnalds.
Tornem però a l’obertura dels festival, a les masses i al directe. Tenir l’oportunitat de gaudir de música en directe és – o hauria de ser – sempre una experiència estètica de primer nivell, en la que s’uneixen tots els sentits proporcionant un festí sensorial per al cervell de l’espectador. Tanmateix, d’uns anys ençà hi ha un dispositiu que té cada cop més visibilitat en concerts de tot tipus; un petit objecte de pantalla lluminosa, alçat a les mans de l’espectador de davant teu, enfocat a l’escenari entre salts, empentes, crits i olor a porro: un smartphone.
Molts són els teòrics i artistes que han reflexionat sobre l’alienació inherent a les noves tecnologies, però en relativament poques ocasions s’ha posat èmfasi en la manera en què la necessitat de compartir, emmagatzemar i immortalitzar un instant ens priva de viure’l. Això és cada cop més evident als concerts: el públic sent un impuls quasi irrefrenable d’emportar-se alguna cosa amb ell d’aquell esdeveniment – una fotografia, un vídeo, etc. – però sobretot, té la necessitat de compartir-ho. Siguin quins siguin els motius que porten a aquestes accions, les conseqüències que se’n deriven són molt clares: un mar de pantalles brillants que es mouen als peus dels músics, que des del seu púlpit no deuen veure gaire més que una munió de rectangles de plàstic i metall amb el centelleig d’algun flash.
Cal, però, ressenyar que en absolut la totalitat de l’audiència es passa dues hores de concert amb els braços en alt sostenint el seu aparell lluminós. Tanmateix els que sí que ho fan obliguen als que tenen al darrera a viure el directe a través d’una minúscula pantalla: condemnen a la resta d’espectadors a tenir una experiència sensorial mutilada, en la que la visió – probablement el sentit més elemental de relació amb l’entorn – queda minvada per la interposició de mil simulacions en forma de petites imatges del que està tenint lloc a l’escenari.
Walter Benjamin parlava ja als anys trenta de la reproductibilitat de l’obra artística i la seva inherent pèrdua del que ell anomenava l’aura, aquell je-ne-sais-quoi que té tota peça única i irrepetible. Si fa noranta anys ja es qüestionava la influència de la tecnologia (en fotografia i gravat principalment) en l’art, avui això s’està portant fins a l’extrem: parlem ja d’hiperreproductibilitat i d’excés tecnològic pel que fa a l’ús de les imatges, que ens bombardegen contínuament des de tots els fronts possibles i alhora aquests excessos saturen els nostres sentits fins al punt de arribar a assistir a un esdeveniment de música en viu per gaudir d’un fantàstic no-directe, o d’un concert en diferit.
Potser hauríem de fer l’esforç d’aparcar l’smartphone de tant en tant i intentar gaudir del hic et nunc abans de que l’únic que ens quedi siguin imatges enlloc de records. Jordi Garrido
Jordi Garrido 