És sobradament conegut que em dedico a perseguir a alguns dels artistes que habiten l’ecosistema barceloní, particularment als que als que treballen un mitjà clàssic com és la pintura. Movent-se per aquest cercle, aviat t’adones que hi ha una sèrie de cares que es van repetint, i quasi es pot mesurar l’èxit d’una inauguració (banalitzant quasi fins al límit) en funció de quina quantitat d’aquests rostres es mobilitzen per a assistir a l’esdeveniment en qüestió. El passat 10 de maig va tenir lloc un d’aquests esdeveniments que converteixen una inauguració quasi en una trobada d’artistes. A la frontera entre el Raval i Sant Antoni es troba la galeria Hans & Fritz Contemporary, on els artistes Bernat Daviu, Marc Badia i Luis Guerra presenten Sublimey fins al 10 de juny.
Ja en el títol trobem les línies que conformen l’estructura ideològica que sustenta aquesta exposició: la ironia i la voluntat de transgredir els límits de la categoria estètica del sublim, ja que Sublimey és una conjunció de sublime i de “blimey”, una expressió britànica actualment emprada com a interjecció per indicar sorpresa, a vegades de manera sarcàstica. Per tant, ja des de l’inici, aquesta mostra planteja un territori limítrof, una terra de ningú on hi trobem tant la reflexió estètica com l’experimentació amb els límits de les convencions pictòriques, passant per una bona dosi de sentit de l’humor, tot alhora. El recorregut comença amb les peces d’en Bernat, exposades a l’entrada de la galeria. Els Krabb Horizons de Daviu plantegen una revisitació del concepte romàntic d’allò sublim: les ondulacions d’aquests populars miralls d’Ikea substitueixen el paisatge desbordant que s’enfrontava al Monjo Vora el Mar de Friedrich per un reflex que torna una mirada parcial d’una contemporaneïtat fonamentada en el narcisisme. Tot plegat coquetejant amb l’abstracció cromàtica serpentejant que l’envolta tot seguint les conegudes línies d’aquest disseny suec.
Aprofundint en la galeria arribem a l’espai principal, la sala interior, on el Das Kapital d’en Luis Guerra presideix l’espai, en una pintura sobre tela amb vocació de mural, que ocupa tota l’amplada del mur (uns cinc metres d’amplada per dos d’alçada) i que es recrea en els traços que formen l’escriptura. Sota la mirada d’aquesta tela gegantina, a la resta dels murs de l’estança s’hi acumulen la resta d’obres tant del mateix Guerra com d’en Marc Badia, totes elles de dimensions més aviat petites o molt petites -sobretot en relació al Kapital ja esmentat.
Aquí és on es dóna el diàleg catàrtic que sintetitza l’exposició: la viscositat de les obres de Guerra avança en paral·lel a la resina purpurinosa que cobreix les teles d’en Marc Badia i culmina al centre de la sala, amb la instal·lació viva d’aquest darrer: una bossa regalima un moc espès i brillant que cau lenta i hipnòticament per la columna on està enganxada fins a terra. Les pintures d’en Marc Badia, cal recordar, incorporen també el text en alguns casos. Aquí és on hi ha una gran porta per on entren de la mà ironia i sarcasme. Sota la ja citada capa de resina amb glitter, l’un i l’altre redunden en una combinació que juga amb l’aspecte llaminer de l’obra -com el glassejat espès d’un donut- i la “manca de seriositat” que suposa l’ús de purpurina.
Tanmateix, més enllà de l’evident coherència de tot plegat, de la mateixa manera que la galeria Hans & Fritz està situada en la frontissa de Ciutat Vella i Sant Antoni, Sublimey queda emplaçada en els límits de la pintura. Pràcticament totes les obres de la mostra (tret del slime regalimant) són pictòriques, però tots tres artistes fan més coses més enllà de pintar: performance, escriptura, vídeo, escultura… En les seves diferències, plantegen un magma creatiu que reflecteix a la perfecció una sensibilitat artística que podem aixoplugar sota el paraigua de la pintura, però que sobreeixeix per totes bandes. De fet, de la mateixa manera que el sublim estètic uneix els extrems que escapen a la dimensió cognitiva humana, Sublimey ensenya, sense pretensions generacionals, el paroxisme de la pintura contemporània: un in-between on tot té cabuda: text, crítica, seducció, filosofia i fins i tot purpurina. I és que l’art ofereix tots els avantatges de la Naturalesa, però cap dels seus inconvenients; per tant, allò Sublim pot, efectivament, portar purpurina.
Publicat el 16/5/17 a Revista Mirall
Jordi Garrido 
