Categories
Bonart

Oleg Dou a LAB36

Pet (2016)

El propvinent 5 de setembre, el LAB36 de la Galeria Senda inaugurarà una exposició del fotògraf moscovita Oleg Dou (1983). Format a l’Institut de l’Acer i els Aliatges de Moscou (2001-06), Dou va fer la seva primera exposició individual a la galeria Li Simoun de París el 2006, i des d’aleshores ha exposat arreu d’Europa, els Estats Units i Corea del Sud. Situat a tocar del carrer de Trafalgar, el LAB36 mostrarà la darrera obra de l’artista rus, que continua el seu periple a través de la imatge reflexionant amb la relació entre artista i fotografia. 

El rostre humà, que considera apassionant, és una de les eines que Dou empra com a escalpel per a disseccionar les diferents dicotomies que s’amunteguen sobre la naturalesa humana. En paraules seves: “empro la naturalesa artificial de la fotografia digital com a instrument per a reflexionar sobre les contraposicions entre viu i mort, atractiu i sinistre, bell i lleig”. L’exposició, que s’inclou dins el circuit d’ARTNOU 2019, mostrarà un recull de peces de l’artista que s’articulen entorn la representació facial. 

L’obra de Dou es caracteritza per l’ús de motius clarament reconeixibles, centrada en els rostres, però explorant també de vegades retrats més amplis, i fins i tot natures mortes. El llenguatge visual d’Oleg Dou s’estructura basant-se en el retoc fotogràfic digital buscadament evident: els rostres que ens tornen la mirada a les (no tant) instantànies del rus són estranyament irreals i veraços al mateix temps. Si bé a les sèries d’inicis de la present dècada (Another Face, 2011) observem que treballava amb retrats principalment infantils i d’aparença més simple, amb els anys ha incorporat gran quantitat d’elements simbòlics i referents de tota la història de l’art. Sèries com Heaven In My Body (2015-16) o la més recent Reborn (2018) ens mostren una extensiva investigació visual que recerca referents en la iconografia del renaixentista i barroca. Probablement és l’ús d’aquestes referències el que compensa la irrealitat dels retrats de Dou: els hi confereix la realitat de la pintura. 

Tornant a les peces d’inicis dels 2010s, el creador moscovita apunta que quan era petit tenia una por irracional a ser fotografiat; de fet, odiava quan l’obligaven a somriure per les fotografies, i mai s’hi reconeixia després. “Amagar-se” rere la càmera va ser la solució que va trobar al problema, tot per acabar adonant-se que s’havia convertit en aquella persona que en la infància l’esglaiava. La sèrie Another Face profunditza en aquest vessant de l’artista, que fa introspecció en la persona que va experimentar un tipus de violència per després acabar exercint aquesta mateixa en contra d’altres. 

Paral·lelament a les fotografies, l’artista rus ha desenvolupat també altres vies d’experimentació en paral·lel, com les peces en ceràmica de les sèries Mushroom Kingdom Sculptures i Another Face Porcelain. Altra vegada es repeteixen les referències històriques i l’ús de la fantasia – fins i tot d’allò macabre – en aquestes petites escultures, que igual que moltes de les fotografies d’Oleg Dou, articulen els elements en conjunts propers al kitsch. 

Article publicat a Bonart. Agost 2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.